Fotografia enviada per Helena Casas.

La creu de l’esport femení: les condicions laborals i la visibilitat

Fotografia enviada per Helena Casas.

Autor/es: Albert Fernández, Mònica Quilez, Laia Ribas i Laia Sala

No hi ha dubte que cada cop són més les dones que es dediquen a l’esport de manera professional. Tanmateix, l’augment de la presència femenina en la pràctica esportiva ha anat lligada, inevitablement, a tota mena de reivindicacions. Des d’aquelles que busquen assolir la igualtat en termes salarials amb els seus homòlegs masculins (donades les encara existents desigualtats relatives a remuneració) fins aquelles nascudes amb l’objectiu donar més visibilitat tant a les esportistes com a les seves fites. A continuació, ens endinsem en l’àmbit de l’esport femení per posar llum a la seva cara més desconeguda.

Condicions laborals

Quan es pensa en condicions laborals la primera paraula que ens ve al cap és “salari” o “sou” i, com és comprensible, tothom vol cobrar quan està fent una activitat professional, i el cas de les esportistes no n’és una excepció. Malgrat això, trobem esports, com el ciclisme, on la majoria de ciclistes professionals a Espanya no cobren, com per exemple Mireia Benito que explica que “dins del ciclisme femení tan sols unes quantes poden tenir el “privilegi” de cobrar per a pedalar. Jo actualment formo part del Massi-Tactic UCI Women’s Team i no cobrem per falta de pressupost de l’equip”.

Fonts: Unió Ciclista Internacional i Real Federación Española de Ciclismo. Gràfic d’elaboració pròpia.

Les sovint invisibles però existents diferències entre el ciclisme masculí i femení, es fan paleses si posem atenció als salaris mínims d’aquest any 2020.  Pel que fa al salari mínim que estableix la Unió Ciclista Internacional (UCI), els ciclistes d’equips UCI WorldTeams (1ª Divisió) masculins han de cobrar un mínim de 65.673€. En canvi, les ciclistes d’equips UCI Women’s World Team, estant en la mateixa “divisió”, han de percebre un mínim de 15.000€ (en el cas que la ciclista sigui autònoma, el mínim ha de ser de 24.600€). 

En referència als equips Continentals (3ª divisió masculina i 2ª femenina), l’UCI estableix que el salari mínim l’ha de fixar cadascuna de les federacions nacionals. A Espanya, els ciclistes d’equips masculins sí que tenen establert un salari mínim més o menys alt segons la franja d’edat i si han format part d’un equip de categoria superior; per contra, pel que fa a ciclistes d’equips femenins, no s’estableix una remuneració mínima.

Fonts: articles sobre l’Strade Bianche, el Tour de Flandes i la RideLondon Classique. Gràfic d’elaboració pròpia.

Fixant-nos en la quantia de premis de competicions a escala internacional, trobem algunes diferències força notables. Una de les proves més reconegudes com és el Tour de Flandes, la diferència de salaris entre la guanyadora de la versió femenina (1.265€) i el guanyador de la versió masculina (20.000€) és abismal. En canvi, en la RideLondon Classique, els guanyadors reben un premi paritari, ambdós perceben 100.000€.

Tanmateix, aquestes desigualtats no només són presents en l’àmbit del ciclisme. Mireia Lapuerta, judoka professional, explica que a Espanya, si competeixes en el primer equip nacional pots viure bé durant la teva carrera professional i, fins i tot, estalviar. Així i tot, no és suficient per assegura-se una estabilitat econòmica en un futur.

Pel que fa els salaris dels i les principals judokes d’elit a nivell internacional, en els tres primers llocs del top 10 de judokes més ben pagats i pagades de l’any 2018, trobem primer a la francesa Clarisse Agbegnenou (93.000$), la segueix el georgià Gurum Tushisvili (91.000$) i desprès la ucraïnesa Daria Bilodid (52.000$). Val a dir que els diners guanyats per cada judoka fan referència sobretot als seus èxits.

La situació d’Helena Casas, pistard, és similar, ja que, encara que rep uns diners per competir, aquests no els cobra d’un equip, sinó que provenen d’una beca que rep per estar entre les 12 primeres del Mundial. Els diners d’aquestes beques no suposen un suport econòmic a llarg termini, donat que funcionen «temporada a temporada».

Un altre cas és el de Laura Ester portera de Waterpolo. La portera del CN Sabadell, que es troba en una situació similar a les de les altres esportistes, afirma que al seu esport tampoc poden fer plans a llarg termini perquè “com a molt els contractes són de 3-4 anys, però de més és molt estrany”, per tant no hi ha una garantia econòmica per a un futur. 

Finalment, una de les altres  incerteses en les quals es troben algunes de les esportistes, és la previsió de la seva situació econòmica en cas de maternitat. Clàudia Galicia, ciclista i esquiadora de muntanya, explica que “hi ha algunes beques per quan un cop has sigut mare, el Consejo Superior de Deportes et dóna alguna facilitat i una petita quantitat de diners” però afirma que aquestes “són molt poques i econòmicament molt justes”.

Visibilitat

Malgrat els esforços que s’han dut a terme els darrers anys amb la finalitat de visibilitzar l’esport femení i contribuir a avançar en termes d’igualtat, entre d’altres, la desigualtat entre homes i dones en l’àmbit de l’esport (i en molts d’altres) encara perdura en el sí de la nostra societat. Cal seguir treballant i posar en marxa polítiques per trencar els estereotips que encara prevalen sobre l’esport femení i posicionar-lo no només com a contingut d’interès, sinó com a contingut capaç de generar grans audiències com ho fa el masculí.

De fet, aquesta és una realitat que cada dia viuen milers i milers d’esportistes d’arreu, i a la qual, hi han jugat un paper molt important els mitjans de comunicació. Així ho afirma Mireia Benito, ciclista d’elit: “Un dels fets que promou la precarietat del ciclisme femení és la falta de visibilitat als mitjans de comunicació. Si no es retransmeten les curses femenines, els patrocinadors no promouen la seva imatge i, d’aquesta manera, tampoc volen apostar per l’esport femení”.

Si ens centrem en la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i posem el focus sobre la secció d’esports dels TN de TV3, la situació no millora gens en absolut. Segons un informe publicat per la revista Fosbury l’any 2016 dividit en dos eixos centrals (gènere i diversitat esportiva), l’esport femení només va ocupar una quota de pantalla del 6,19% als TN Esports. A més a més, al 47% del total de TN Esports analitzats (se’n van analitzar 100), no s’hi va fer cap referència a l’esport femení mentre que al 100% dels TN Esports objecte de l’estudi, es va fer referència a l’esport masculí. 

Font: informe publicat per la revista Fosbury l’any 2016. Gràfic d’elaboració pròpia.

No obstant això, el mateix estudi realitzat un any després (l’any 2017), rebel·la unes xifres encara pitjors que les del 2016. Segons l’informe presentat el 17 d’octubre de 2017 per la revista Fosbury, la quota de pantalla de l’esport femení als TN Esports analitzats va ser del 3,48% envers un 96,52% del masculí. Més enllà de disposar del 3,48% de la quota de pantalla, l’estudi posa sobre la taula altres dades que denoten un paper secundari de les dones en la informació esportiva. Només 11 dones esportistes van fer declaracions davant les càmeres dels 100 TN Esports analitzats i entre elles, només una, Garbiñe Muguruza, va repetir presència davant les càmeres fent declaracions en dues ocasions.

Font: informe presentat el 17 d’octubre de 2017 per la revista Fosbury. Gràfic d’elaboració pròpia.

Finalment, l’informe conclou amb una dada que ratifica el tracte encara desigual pel que fa al tractament de l’esport femení i masculí. Mentre que l’esport masculí va ser protagonista en el 100% dels TN Esports analitzats, l’esport femení només va tenir presència en el 46% dels telenotícies objecte de l’informe de manera que en 54 de les 100 edicions analitzades TV3 va associar la pràctica de l’esport únicament a homes. 

De llavors ençà però, s’han engegat nombroses iniciatives amb l’objectiu d’intentar canviar aquesta realitat. La més recent, la campanya #ThoEstasPerdent, impulsada per la Generalitat de Catalunya, el Consell Audiovisual de Catalunya i la Corporació de mitjans audiovisuals amb la finalitat de promocionar l’esport femení als mitjans amb el lema “Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle”. Tanmateix, com afirma Mireia Lapuerta, judoka professional, “és cert que darrerament a TV3 he notat un canvi, sobretot als informatius; en què sovint es dóna la notícia d’algun resultat important pel que fa a l’esport femení o esports menys mediàtics; però caldria fer més pedagogia al respecte i retransmetre més competicions”.

Així doncs, no hi ha cap dubte que l’esport femení encara està molt lluny d’assolir l’equitat amb l’esport masculí no només en termes salarials com hem pogut constatar, sinó també en termes de visibilitat donat que, malauradament, els continguts dels mitjans de comunicació continuen sent, en bona part, androcèntrics relegant a la dona a un segon pla i minvant de protagonisme les proeses en l’àmbit de l’esport.

Si vols ampliar el teu coneixement sobre les dificultats, la discriminació i la desigualtat que troben les esportistes, et recomanem els següents articles:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s